Superat el mareig del dia anterior i després d’esmorzar a la cafeteria del motel on havíem passat la nit, ens tornàvem a posar en ruta. Tocava allunyar-se del desert per anar apropant-nos poc a poc al Yosemite National Park, segurament un dels parcs nacionals més famosos dels Estats Units. No teníem res planejat per aquell dia més enllà d’arribar a una hora raonable al motel que teníem reservat per dormir, així que ens esperava una altra jornada de: fer quilòmetres, gaudir del paisatge sense pressa i parar a tot arreu on ens vingués de gust.
Abans de continuar us haig de demanar disculpes perquè l’entrada està farcida de fotos i potser a algú se li pot fer una mica llarga i feixuga. Us asseguro que m’ha costat molt fer una selecció d’entre les més de 300 fotos que tinc d’aquell dia, però com que el paisatge era tan canviant a mesura que fèiem quilòmetres, no em podia estar de treure cada cop la càmera.
La nostra idea era l’endemà entrar a Yosemite pel Tioga Pass i dedicar el dia a creuar-lo, camí de San Francisco. I per fer això, venint d’on veníem, només hi havia una ruta possible seguint la carretera US-395, que és la que vam agafar.
Aquest viatge va tenir coses meravelloses, però pel meu gust una de les millors, i l’essència de la ruta, va ser moure’ns amb el nostre propi cotxe, sense tenir els dies gaire planificats més enllà d’on havíem d’anar a dormir, i deixar-nos portar pel que anàvem trobant pel camí.
Vam deixar enrere el paisatge desèrtic i els Joshua trees i mentre ens anàvem apropant a la nostra destinació vèiem com poc a poc el paisatge anava canviant. Ja no era tan àrid i al fons ja es podien veure muntanyes, algunes fins i tot nevades. I de cop vam arribar a Lone Pine, el típic poble nord-americà que es veu a les pel·lícules, amb una carretera que el creua, cases baixes a banda i banda i aparentment sense gaire vida, però on resulta que en l’època daurada dels westerns s’hi rodaven un munt de pel·lícules i per on tots els actors famosos del moment hi van passar.
Així que sense esperar-nos-ho ens vam trobar amb el Lone Pine Film History Museum, que acull tot d’objectes relacionats amb les pel·lícules d’indis i cowboys i ens transporta per un moment al passat mes cinèfil.
L’entrada val 5$ i si passeu per Lone Pine realment us recomano que us hi atureu i hi feu una visita, doncs val molt la pena, encara que no sigueu uns apassionats del gènere.
Després de visitar el museu i menjar una mica en una cafeteria també molt típica vam agafar el cotxe per seguir cap a la que havia de ser la nostra destinació del dia: Lee Vining, a la vora del llac Mono i a pocs quilòmetres de l’entrada a Yosemite.
Un cop més ens trobem el típic poble amb la carretera al mig i cases a banda i banda, però aquest amb una mica més d’ambient i turisme, provocat per la immediatesa al Yosemite National Park. Ens vam allotjar al Yosemite Gateway Motel, un hotel a peu de carretera, senzill però net i amb tot el que necessitàvem per passar la nit.
Després de registrar-nos i descarregar les maletes vam aprofitar per fer un tomb pel poble i estirar una mica les cames, que falta ens feia després de conduir durant tot el dia.
Un cop més vam trobar una fantàstica i típica cafeteria on vam poder sopar tranquil·lament mentre miràvem embadalits el nostre voltant. El Cesc i jo sempre diem que, a les seves pel·lícules, els nord-americans fan un retrat d’Europa com si fos un parc temàtic, amb tots els clixés i estereotips. Però crec que els europeus quan anem a Estats Units, i sobretot quan sortim de les grans ciutats, fem exactament el mateix, influits sense dubte pel cinema i la televisió. Així que ja ens veus a nosaltres dos durant tot el sopar amb la boca oberta, mirant embadalits la decoració del restaurant i la gent que hi havia. No podíem negar que érem turistes europeus.
I després de sopar, tot passejant una mica per fer baixar el menjar, el dia ens va regalar aquesta magnífica vesprada, meravellós punt i final a una jornada de pel·lícula.
