Cremona, la ciutat dels Stradivarius

A la nostra penúltima nit en ruta i procedents d’Innsbruck, vam fer una parada al nord d’Itàlia, afegint així un altre país a la llista de llocs visitats ni que fos per una nit. L’elecció de Cremona va ser purament casual, ens enxampava de camí i hi havia un hotel Ibis a molt bon preu on poder descansar i seguir el nostre camí de tornada a casa. I el que havia de ser una simple parada tècnica es va convertir en una de les sorpreses més agradables del viatge.

Cremona es troba a la part sud de la regió de Llombardia, amb una mica més de 70.000 habitants i un casc antic petit però molt bonic al voltant de la Piazza del Comune. L’hotel estava relativament a prop del centre, així que vam poder deixar el cotxe aparcat al garatge i acostar caminant.

Quan vam arribar a la Piazza del Comune el primer que vam veure va ser la Catedral de Santa Maria de l’Assumpció. El campanar, o Torrazzo di Cremona, és el símbol de la ciutat. A la foto veiem el campanar i el rellotge astronòmic que adorna la seva façana, de 8 metres de diàmetre.

És una plaça preciosa. A mi em va portar records de Florència i la Piazza di la Signora, un lloc ple de gent i d’una bellesa tal que se te’n van les hores només contemplant els edificis que l’envolten. Encara que no és ni de lluny tan turística com la capital de la Toscana sí que crec que es mereix una escapada, sobretot si esteu per la zona. Cremona és petita, així que amb un sol dia en tindreu més que suficient.

Però si hi ha cosa per la qual és coneguda la ciutat és perquè en ella es fabricaven els violins més famosos del món, els Stradivarius.

I és que Cremona és la ciutat que va veure néixer a Antonio Stradivari, pare dels mundialment coneguts violins i segurament el luthier més famós de la història de la música. Un parell d’estàtues ens recorden que estem a la ciutat d’aquest mestre de la fabricació d’instruments.

S’acostava l’hora del sopar i havíem de buscar un lloc on menjar alguna cosa. Els voltants de la Piazza del Comune estan plens de terrassetes en què degustar un bon plat d’autèntica cuina italiana. Nosaltres no vam poder resistir-nos a menjar pizza, i en aquesta terrassa de la foto inferior vam degustar la que és, fins ara, la millor pizza que hem menjat mai. No recordo el preu però crec que no ens va costar gens cara tenint en compte que estàvem en una terrassa amb vistes a la Catedral.

Després de sopar vam passejar de nou una mica pel centre, amb els edificis il·luminats i fent que la plaça fos més bonica encara, i vam posar rumb a l’hotel. Al dia següent ens esperava una altra tanda de quilòmetres fins a la que seria la nostra última parada a la ruta.