Entrada en español aquí
Tocava visitar el lloc estrella de les nostres vacances, el lloc que havia originat tot aquest viatge. El que en principi havíem planejat com una escapada de només 3 dies va acabar sent una ruta de dues setmanes. Anàvem a visitar el Mont Saint Michel.
Per si algú no ho sap, el Mont Saint Michel és un illot, entre Bretanya i Normandia, unit a terra ferma només per una estreta carretera i situat en una de les zones amb majors marees d’Europa. A la part alta d’aquest illot hi ha una abadia, segons explica la llegenda construïda al segle VIII pel bisbe Aubert d’Avranches després de rebre en somni la visita de l’Arcàngel Sant Miquel (una estàtua de Sant Miquel corona la part més alta de l’abadia) . Antigament, quan pujava la marea, la muntanya quedava completament envoltada d’aigua i era impossible abandonar-la, almenys per terra ferma. Ja us dic que això ara no passa, la carretera que condueix a la muntanya fa de dic i ara es pot accedir a qualsevol hora del dia o de la nit. Des de 1979 el Mont Saint Michel està inclòs en la llista del patrimoni mundial de la UNESCO.
He de confessar que a mesura que ens acostàvem a la muntanya jo m’anava posant cada vegada més nerviosa. Saint Michel és d’aquells llocs que havia volgut visitar des de feia moltíssims anys i ara que estava tan a prop tenia papallones a l’estómac.
Vam anar amb cotxe i aquí sí que hem de tenir precaució. Tot i que la carretera que uneix l’illot amb terra ferma no s’inunda amb les marees, la zona d’aparcament sí que ho fa. La carretera és molt estreta i no es pot aparcar, així que han habilitat unes enormes zones d’aparcament per a cotxes i autocars, però cal estar atents a l’hora màxima de retirada del vehicle que està indicada en enormes cartells per tot l’aparcament, excepte que no us importi que el mar s’emporti el vostre cotxe. L’aparcament és car, crec recordar que uns 7 €, però si aneu amb cotxe no tindreu més remei que pagar-los tret que deixeu el cotxe un parell de quilòmetres abans, en l’última zona de cases, i feu l’últim tros caminant.
Quan vam arribar, una capa de boira cobria la meitat de l’abadia i li donava un aire una mica més fantasmal del que ja té. Com vam arribar aviat, algunes zones d’aparcament encara estaven inundades i una màquina estava retirant l’aigua.
L’accés a la muntanya és gratuït i només cal pagar si es vol visitar l’abadia per dins. I ara vaig a posar un dels dos “però” de la visita: està pleníssim de gent. Els carrers són estrets (recordeu que estem parlant d’una muntanya emmurallada) i es fa gairebé impossible caminar per elles esquivant turistes amb cotxets. El que em recorda que us doni un altre avís: jo no aniria amb nadons. Quant entrem dins de la muntanya només hi ha carrers costeruts i escales, tot està construït en forma piramidal, i podeu acabar farts de carregar el cotxet per esquivar els centenars d’esglaons que us trobareu. O sigui, que la muntanya no és un lloc fàcilment accessible per a persones amb mobilitat reduïda i/o cotxets de nadons.
A nosaltres ens va recordar una mica Carcassone (que també us recomano si no hi heu estat), amb les seves cases antigues i el seu entorn emmurallat. L’interior de la muntanya decep una mica, totes les cases s’han reconvertit en restaurants, hotels i botigues de souvenirs. No és d’estranyar d’un lloc que rep més de 3 milions de visites a l’any, però no deixa de ser xocant estar en un entorn magnífic i veure només botigues de records. Aquest seria el segon “però” de la visita. Però no em malinterpreteu, l’entorn és magnífic i, si aconseguiu oblidar-vos dels turistes amb cotxets i les botigues, el lloc és magnífic, impressionant. Val moltíssim la pena una visita, encara que potser no l’u d’agost com vam fer nosaltres.
L’entrada a l’abadia costa al voltant de 13€, però sí us la recomano. I també us recomano encaridament que compreu les entrades per anticipat per estalviar la llarguíssima cua que es forma a les taquilles. Nosaltres les vam comprar pel mateix preu en el mateix càmping on dormíem i va ser una gran idea. Quan arribem a dalt (per arribar a la porta de l’abadia cal pujar escales i més escales) vam passar per la zona de grups (encara que nosaltres només érem dos) i vam poder accedir al recinte sense fer gens de cua.
Us poso unes quantes fotos preses de l’interior de l’abadia.
El recinte és gran, molt gran, crec que vam estar el nostre bon parell d’hores per visitar-lo sencer, això sí, al nostre ritme i parant per fer fotos, com no!
Quan vam sortir de l’abadia ens vam dedicar a passejar pels voltants de la muralla. Es pot contractar una excursió pels voltants de la muntanya, per la sorra, però nosaltres no la vam fer. El que sí recomanen és no fer l’excursió pel teu compte de cap de les maneres, ja que és sorramoll i si no saps on trepitjar pots acabar atrapat.
Em va cridar l’atenció aquest “ascensor” que segurament utilitzaven per pujar els aliments fins l’abadia que, recordem, en el moment de la seva fundació allotjava una ordre de monjos benedictins.
Aproximadament a l’hora de dinar ja havíem completat la visita (és el que té matinar) i com volíem tornar al vespre, per veure la pujada de la marea i sobretot per poder fotografiar-lo de nit, vam decidir tornar al càmping a descansar, així que vam treure el cotxe de l’aparcament molt abans de l’hora límit.
A la tarda, després de sopar, com que no estàvem molt segurs d’on podríem aparcar (recordeu que el pàrquing tancava a les set) vam decidir anar caminant seguint el camí que passa pel costat del riu. És molt bonic caminar per aquest camí amb la silueta de la muntanya cada vegada més a prop i els llums de la tarda canviant a mesura que el sol canvia de posició.
Finalment vam arribar a un pont, un mirador privilegiat a un quilòmetre aproximadament de la muntanya. És molt ample, amb bancs per poder seure i contemplar l’espectacle i pel qual no passen cotxes, un lloc ideal per plantar el tres peus i afartar-me de fer fotos.
Aquests som nosaltres, que no sortim mai a les fotos (almenys jo).
Aquest és el mirador des del que es pot contemplar la posta de sol.
Al Mediterrani no tenim marees, i veure com allà de sobte l’aigua comença a pujar de nivell i anar en direcció contrària, des del mar cap a l’interior, és una cosa que a mi em deixa al·lucinada. Ja ho havia pogut veure a Suances però les marees a l’abadia de Saint Michel són espectaculars, com ja he dit abans les majors d’Europa.
Després de fer unes quantes fotos de la posta de sol vam anar a sopar a un restaurant proper, que encara ens quedava una altra tanda de fotos, la de la muntanya il·luminada. Després de sopar vam tornar al mateix mirador, vaig tornar a plantar el tres peus i vaig treure probablement una de les fotos més espectaculars del viatge.
Va valer moltíssim la pena esperar fins que es fes fosc per aconseguir aquesta foto. És una de les fotos de les que em sento més orgullosa i l’ensenyo a tothom. Em va costar una mica perquè no parava de passar gent pel pont i, encara que no ho sembli, feien que es mogués el terra i la foto quedés desenfocada. Aquesta està tirada a una velocitat de 30 segons i el diafragma tancat a 9, per aconseguir profunditat de camp, i ISO 200. Amb l’obturador obert durant 30 segons qualsevol mínim moviment de la superfície afecta la foto, però no podia impedir que la gent anés pel pont 🙂
Ara sí, havia fotografiat el Mont Saint Michel del dret i del revés, a primera hora del dia i la nit, tocava tornar al càmping a descansar.
Tinc més fotos d’aquell dia que no he posat aquí, si les voleu veure estan en la meva galeria de flickr.