(Entrada publicada originalment en castellà el 17 d’agost de 2013). Aquestes vacances hem estat a Sardenya, la segona illa més gran del Mediterrani després de Sicília i de la qual havíem escoltat, i llegit, meravelles abans d’anar-hi. Aquesta és una primera entrada amb les nostres opinions i algunes dades pràctiques: aquelles coses que a mi m’hagués agradat trobar a la xarxa quan planificaba aquest viatge i que haguessin fet que, o canviés de destinació, o plantegés el viatge d’una altra manera. Per suposat totes són opinions molt personals basades en la nostra experiència, tant del trajecte amb Grimaldi Lines com dels deu dies que vam estar a l’illa, i que no tenen per què coincidir amb les d’altres viatgers. Si feu click en aquest enllaç veureu un mapa amb els punts que hem visitat.
Com arribar
Aquest és un dels punts sobre els quals m’hagués agradat llegir opinions abans de planificar el viatge, perquè segurament hagués canviat una mica la planifiació, o la ruta. Nosaltres hem anat de càmping, així que necessitàvem portar el cotxe des d’aquí per poder carregar amb tots els trastos. I per això l’única opció des de Barcelona és Grimaldi Lines. El vaixell surt a les 10 del vespre del port de Barcelona i arribar a les 10 del matí a Porto Torres. Encara que no aneu de càmping necessitareu un cotxe per moure-us per l’illa, crec que és imprescindible disposar d’un, així que valoreu l’opció de vol més cotxe de lloguer o portar el vostre propi cotxe des d’aquí.
La terminal de Grimaldi Lines a Barcelona és nova però caòtica. Quan vam arribar al port vam veure que hi havia molts cotxes aparcats a l’entrada, gairebé obstaculitzant el pas, i no sabíem si ja havíem d’aparcar allà o què havíem de fer, ja que no hi havia cap tipus d’informació.
Haureu d’entrar a la zona de la terminal i just darrere de l’edifici hi ha un aparcament on aquest cop sí, una persona ens va preguntar on anàvem, si a Porto Torres o a Civitavecchia (ja que el mateix vaixell cobreix les dues destinacions) i ens va indicar on havíem de deixar el cotxe.
El check-in s’ha de fer a l’edifici principal, on malgrat ser 1 d’agost i estar ple de gent esperant per obtenir la targeta d’embarcament, només hi havia dues finestretes en funcionament. Amb el paper de la reserva que vam obtenir per internet el noi de la finestreta ens va donar les nostres targetes d’embarcament, que serveixen tant per obrir la porta del camarot com per accedir al restaurant.
I aquí va el meu primer consell: agafeu camarot tant a l’anada com a la tornada. El trajecte dura 12 hores que se us faran llarguíssimes. Encara que la publicitat digui que les vacances comencen a bord, no és veritat. La piscina és minúscula (i per suposat a la nit està tancada), el casino en realitat són un parell de màquines escurabutxaques i malgrat tenir un parell de sales comuns amb butaques, no hi ha lloc suficient perquè segui tothom. Nosaltres vam agafar camarot a l’anada (i vam fer gran part del trajecte dormint) però “seient lliure” a la tornada, i va ser un gran error.
Per la tornada, penseu que el vaixell surt de Porto Torres a les sis del matí, el que vol dir que haureu d’estar al port sobre les 4.30 – 5 de la matinada (i aquí la terminal es limita a una oficina petita amb una persona per fer el check-in, res de bars ni sales d’espera), així que, amb una mica de sort, os haureu llevat a les 3 de la matinada o, com nosaltres, haureu maldormit unes quantes hores al cotxe perquè no teníeu allotjament per a l’última nit.
Quan vam pujar al vaixell teníem l’esperança de poder dormir tombats en alguna butaca, però de seguida vam veure que això no seria així. Les butaques estaven gairebé totes ocupades per la gent que venia des de Civitavecchia i, quan vam aconseguir seure, amb prou feines vam poder recolzar el cap un parell d’hores ja que, a partir de les 8 del matí, un cambrer es va dedicar a despertar a tot aquell qui veia tombat o mig tombat. I així durant tot el dia.
A tot això s’ha d’afegir que l’aire condicionat del vaixell estava a temperatures gèlides (porteu un jersei de màniga llarga, pantalons llargs i mitjons) i que, a la que t’aixecaves de la butaca per anar al lavabo, com no n’hi havia per tothom (com ja he dit abans) et quedaves sense seient. Tot això, afegit a que el menjar a bord era tirant a dolent, va aconseguir que el viatge de tornada fos bastant penós.
Segon consell, o avís: el menjar a bord. Quan fas la reserva del bitllet et donen la possibilitat de reservar el menjar (que s’ha de pagar a part). Ja sigui a l’anada o a la tornada haureu de fer mínim un esmorzar i un dinar, o un sopar i un esmorzar. L’esmorzar estàndar és un croisant i un cafè, i el dinar estàndar un plat de pasta i un segon de carn, aigua o cervesa i una peça de fruita. Tot el que surti d’aquí ho haureu de pagar a part. El meu consell és que intenteu portar menjar a bord, com a mínim pel sopar de l’anada i si pot ser per l’esmorzar de l’endemà. I si a més aconseguiu apanyar-vos alguna cosa pel dinar del viatge de tornada, el vostre estómac us ho agrairà.
I tercer i últim consell sobre el vaixell: el check-in a Port Torres. Si podeu i per casualitat passeu l’últim dia a Port Torres, apropeu-vos a l’oficina que tenen els de Grimaldi Lines al port i traieu ja la targeta d’embarcament, us estalviareu haver de fer una cua llarguíssima a les 5 del matí per obtenir-la.
Com podeu veure, no es pot dir que la nostra experiència amb Grimaldi Lines fos gaire agradable, i si tornéssim a l’illa per descomptat que no repetiríem amb ells. Com a mínim no des de Barcelona. Abans prefereixo conduir fins a Civitavecchia i agafar el ferri des d’allà.
Com moure’s
A Sardenya necessites un cotxe per a tot. Les platges paradisíaques, que ho són, no estan a les ciutats sinó que hauràs de buscar-les, algunes semi-amagades, a les carreteres de la costa. I allà només s’hi arriba en cotxe. Però per ser una illa en la qual el cotxe fa falta per tot, les carreteres són molt dolentes. Excepte l’autopista que uneix les quatre capitals principals, la resta de carreteres serien equivalents a les nostres comarcals tirant a dolentes: carrils estrets, sense voral i plenes de corves. A això li has d’afegir que la gent en general condueix molt malament (ens han avançat en corves, en canvis de rasant i amb doble contínua) i que de tant en tant trobes límits de velocitat absolutament absurds (trams de 50 en rectes immenses). En resum, fer qualsevol trajecte, per curt que sigui, moltes vegades és penós i llarg en el temps.
El meu consell és que si voleu fer una mica de ruta aneu canviant d’allotjament, perquè us asseguro que a la que hagueu fet 50 km per alguna de les seves carreteres se us trauran les ganes de fer tirades llargues i acabareu visitant només els llocs que tingueu més a la vora.
Allotjament
Nosaltres hem estat a dos càmpings, l’Isola dei Gabbiani, situat a 4 km de Palau i el Calik Blu, a l’Alguer.
El primer estava situat a una zona de platges preciosa però amb unes instal·lacions i serveis molt bàsics i senzills: la parcel·la era molt petita, sense ombres, i els serveis estaven a l’aire lliure (és a dir, que et dutxaves sota el sol o les estrelles, segons fos de dia o de nit). Si no fos perquè la platja valia molt la pena, passaria a ocupar el primer lloc de la nostra llista dels “pitjors càmpings on hem estat”.
El segon era espectacular. La parcel·la era gran i situada en una zona de pins que li donaven ombra tot el dia. Les instal·lacions era fantàstiques, uns lavabos espaiosos i molt nets i cuidats feien que gairebé t’oblidessis de que estaves dormint a terra. Però, perquè hi ha un però, la platja del càmping, perquè està davant de la platja, era pèssima. Una decepció tenint en compte que estem a Sardenya i esperem veure platges d’aigua turquesa. I aquesta era d’aigues sovint brutes i fosques. Una pena, perquè si la platja hagués estat una mica millor l’hagués salvat. En aquest cas per banyar-nos vam haver d’agafar cada dia el cotxe i desplaçar-nos uns quilòmetres cap al nord.
Platges
Sardenya té platges d’aigües tranquil·les i cristal·lines, això és cert. Però també és cert que la majoria estan pleníssimes de gent. Per arribar-hi necessitareu un cotxe. Algunes estan indicades des de la carretera, unes altres les trobareu pels cotxes que veure aparcats als vorals, símptoma de que per allà a prop hi ha alguna caleta. I a les més grans i conegudes podreu arribar-hi en cotxe però haureu de pagar per aparcar. És molt comú que a l’arribar a la platja, a la zona d’aparcament, hi hagi una persona que vingui a cobrar-vos la tarifa corresponent. Si voleu evitar-ho haureu de deixar el cotxe una mica més lluny i acabar d’arribar caminant. No m’extenc més, faré una entrada única i exclusivament amb les platges que hem visitat i els meus consells.
On menjar
Els italians són els reis de la pasta i les pizzes i veritablement les fan molt bones. Si heu estat a Itàlia en alguna ocasió ja sabreu que alimentar-vos a base de pasta i pizza és relativament barat, si voleu sortir d’aquí els preus es disparen. Les begudes a les terrasses poden arribar a ser molt cares (nosaltres vam pagar 6€ per una gerra de cervesa en un bar d’Olbia) i als restaurants, al preu de la carta, hi haureu d’afegir el servizio, que pot anar entre els 1,5 i 2,5 euros per persona. La part bona és que amb una pizza ja en tindreu prou per menjar, totes són enormes.
A les següents entrades ja us explicaré a quines platges vam anar i quins pobles vam poder visitar, tot amb les seves corresponents fotos.
En resum, Sardenya no ha resultat ser el paradís que nosaltres esperàvem. A part de torrar-nos al sol esperàvem poder fer una mica més de turisme, però l’estat de les carreteres i les altíssimes temperatures van fer que ho deixéssim córrer. Si el vostre objectiu és només fer platja, busqueu un allotjament prop d’alguna que estigui bé i us asseguro que no us decebrà. Si el vostre objectiu és fer ruta, el meu consell és que no hi aneu a l’estiu i sobretot aneu canviant d’allotjament a mesura que us aneu desplaçant, així us evitareu estar gran part del dia al cotxe.