Un passeig per Lió

Gairebé dos mesos després d’haver tornat i un cop m’he posat al dia amb les entrades d’Istanbul començo amb el relat del que ha sigut la nostra ruta d’aquest estiu: gairebé tres setmanes recorrent la part occidental d’Alemanya, de sud a nord, passant per les ciutats més emblemàtiques d’aquest país que personalment em té el cor robat.

I si vinc a parlar d’Alemanya, perquè el títol de l’entrada és “Un passeig per Lió”? Doncs perquè si vas en cotxe des de Catalunya a Alemanya no tens més remei que creuar França, i ja que l’has de creuar què millor que aprofitar per visitar alguna de les seves ciutats. El primer any que vam fer aquest tipus de ruta vam aprofitar per conèixer Clermont-Ferrand, el segon Grenoble i aquest any li ha tocat el torn a Lió. Capital de la regió de Roine-Alps i tercera ciutat en importància de França és una ciutat gran però amb un casc antic, en una illa formada al mig del riu, petit i agradable per passar-hi una tarda passejant.

Ens vam posar en marxa molt d’hora, a les sis del matí ja estàvem a la carretera, perquè volíem arribar a Lió a l’hora de dinar i aprofitar la tarda per passejar i visitar la ciutat, i així ho vam fer. Després de passar per l’hotel a deixar part de l’equipatge i menjar una mica ens vam posar a caminar, en busca del casc antic. L’hotel estava situat a uns 20 minuts caminant del centre, i això ens va permetre estirar una mica les cames després de gairebé vuit hores ficats al cotxe.

Suposo que perquè era diumenge, però fins que no vam arribar al centre no vam trobar animació, els carrers i les avingudes estaven força deserts. Però va ser creuar el riu, endinsar-nos a la part vella i veure com canviava la cosa.

El casc antic és molt bonic. Desconec si és original o restaurat, però és ple de carrerons estrets de llambordes i de tant en tant places plenes de terrasses on poder seure a gaudir d’un bon àpat (car, no oblidem que som a França) o simplement una cerveseta a la fresca.

Jo no diria que Lió és una ciutat a la que val la pena anar-hi expressament però sí parar-hi si et ve de camí, com era el nostre cas. La nostra esmentava el barri de La Croix-Rousse, el lloc on antigament hi havia situats els tallers que treballaven la seda, material del que Lió era un gran productor. Nosaltres no el vam visitar, així que desconec si val la pena passar-hi.

El que més ens va cridar l’atenció quan vam arribar a Lió va ser un edifici que trobem enfilat al capdamunt d’un turó: la basílica de Notre-Dame de Fourvière.

Vist des d’abaix l’edifici és impressionant. Per accedir-hi hem d’agafar el funicular que surt de la zona del casc antic (està assenyalat amb cartells pel carrer per poder-ho trobar) i que costa 1,70€ per persona pujar i baixar. Quan arribem a dalt (el trajecte és molt curt) ens trobem als peus de la basílica. I si la vista de l’edifici per fora és magnífica per dintre és decebedora. No tinc ni una foto del seu interior de lletja que ens va semblar. El que val realment la pena de pujar fins aquest turó són les vistes sobre la ciutat. Per això sí que val la pena pagar l’1,70€ del funicular. Suposo que s’hi deu pujar també caminant, però ni ho vaig voler esbrinar.

Després de passejar una estoneta per allà vam tornar a baixar a la ciutat a buscar un lloc per sopar que no fos excessivament car, que no era qüestió de gastar-se el pressupost del viatge en una sola nit. L’endemà ens esperava una altra bona tirada de cotxe fins arribar al nostre destí, la Selva Negra.