Una excursió a La Mola

Si t’agrada la muntanya segur que alguna vegada has pujat a La Mola. I si ets de Terrassa o rodalies, la figura de la muntanya de Sant Llorenç del Munt retallada a l’horitzó és una imatge que de ben segur t’ha acompanyat tota la vida. Quan veus Sant Llorenç del Munt al fons saps que estàs arribant a casa. Jo la veig des del balcó de casa, i no és que visqui en un lloc privilegiat, sinó que es veu des de molts indrets. Cada matí miro cap al seu cim, cap a La Mola, per veure si està clar, si sembla que vol ploure, si es veu el capdemunt o el tapen els núvols… Però pujar-hi, feia molts anys que no ho havia fet. I és més, m’havia promès a mi mateixa que no hi tornaria. Per què? Doncs perquè siguem clars, a mi no m’agrada caminar. No estic gens en forma i una excursió de deu minuts acaba amb mi, amb les meves cames i amb la meva respiració. Però al Cesc li agrada la muntanya i des de que ens vam traslladar a viure a Terrassa que m’estava dient que hi volia anar. Així que, incomplint la meva promesa, he tornat a fer el cim de La Mola.

Dades pràctiques: com arribar-hi
Des de Terrassa hem d’anar direcció Matadepera, i un cop passada la població seguir les indicacions cap a Mura (poble que si no coneixeu us recomano que hi feu una visita). Seguirem tot recte fins al Coll d’Estenalles, on hi ha una zona d’aparcament molt gran on haurem de deixar el cotxe. Val a dir que si hi aneu en cap de setmana val més que hi arribeu d’hora, perquè des del Coll d’Estenalles surten diverses excursions i a mig matí és difícil aparcar. També us he de dir que l’ascensió pel Coll d’Estenalles és la ruta llarga, però fàcil. La manera més recta però també més costeruda de pujar a La Mola és per Can Robert, però nosaltres vam decidir fer el camí fàcil. A més, això et permet afegir el Montcau als cims del dia.

Un cop aparquem el cotxe al Coll d’Estenalles hem d’anar seguint el camí, que està perfectament senyalitzat. Després d’una primera pujada per asfalt, que es fa força pesada, comença el camí. Us haig de dir que és molt planer i per tant fàcil de fer, i les vistes que tenim són magnífiques. De seguida veiem al fons el cim del Montcau, i és que està a tocar.

Si volem pujar al Montcau haurem d’agafar la drecera que ens hi porta, si no, seguim caminant tot contemplant les vistes. Jo no el vaig fer i em vaig estimar més seguir fent camí amb el meu pare i la meva germana, però el Cesc, que sí el va fer, diu que l’últim tros és força costerut i difícil. En aquesta foto es pot apreciar com és aquest últim tram. Si la feu gran podreu veure com pugen el meu cunyat i el meu “nebot” de quatre potes.

L’excusa de fer fotos em permetia anar parant per recuperar l’alè, tot i que realment haig de dir que el camí no és gens difícil. A més, com es veu a la foto de sota, és força ombrívol, el que el fa més agradable.

Quan no portem ni una hora caminant ja veiem al fons el monestir de Sant Llorenç del Munt, que corona el cim de La Mola. I també podem veure, al fons, la inconfusible muntanya de Montserrat, a la que també em vaig prometre a mi mateixa que no hi tornaria pujar a peu des de Monistrol.

Pel camí també trobem una roca d’escalada, però aquest sí que és un esport que ni practico ni crec que practiqui mai.

Quan portàvem aproximadament una hora i mitja caminant vam parar a descansar i a esmorzar. Teníem el cim a tocar, però el que jo no sabia és que ens quedava la part més dura. I és que si fins ara el camí havia sigut gairebé pla, ara ens tocava superar una gorja, i per fer-ho el camí feia una baixada per després tornar a pujar, ja fins a dalt. És a dir, que tot el desnivell el vam fer l’últim tram de camí.

Finalment, perquè el camí és dur (per a una persona que no està entrenada com jo) però no impossible, vam arribar a dalt, unes dues hores i mitja després d’haver sortir del Coll d’Estenalles.

Per recuperar-vos de la caminada a dalt hi ha un restaurant, on podeu fer un beure o encomanar taula per dinar o sopar. Sé que hi va molta gent però jo no hi he menjat mai, així que no us puc dir què tal és. Nosaltres vam gaudir de les vistes i vam visitar el monestir, que és obert a tothom.

Vista de Terrassa des del cim de La Mola

L’excursió va valer la pena, no va ser tan dura com la recordava tot i que el tram final se’m va fer una mica costa amunt (mai millor dit). Però realment a poc en forma que un estigui és capaç d’arribar a dalt. Així que si sou de la zona, o hi passeu uns dies i us ve de gust fer una mica de muntanya, no perdeu l’ocasió de pujar a La Mola. No us en penedireu.